Els estils educatius parentals són tendències generals de comportament dels pares al
relacionar-se amb els seus fills. No són patrons rígids, es solen utilitzar combinacions dels
diferents estils depenent de la situació i l’edat dels nens, però això pot provocar incoherències
educatives. Tot i això, és ideal intentar seguir un patró més o menys estable, que faciliti una
educació harmònica i unes actuacions coherents entre elles i amb els propis valors i decisions
dels pares.
Normalment es descriuen quatre estils educatius parentals: autoritari, democràtic, permissiu i
negligent. És important saber que aquests estils tenen efectes en la criança dels nens, en el seu
desenvolupament, en el seu comportament i en la seva forma de relacionar-se amb els altres,
però no són l’únic factor que hi influeix.

Estils educatius (Baumrind, 1980; Maccoby i Martin, 1983)

D’aquests quatre, l’estil democràtic és el més saludable i efectiu pel desenvolupament dels fills
i de la seva relació amb els pares, sent el que mostra una millor combinació entre dos pilars
bàsics de l’educació dels fills: l’exigència i/o control i l’afectivitat.

Els pares democràtics…
• Són afectuosos i responsables.
• Són sensibles a les necessitats dels fills.
• Expliquen les normes i decisions.
• Fomenten comportaments positius i l’autonomia dels fills.
• Apliquen càstigs raonats i raonables.
• Mantenen una comunicació constant i oberta, amb diàleg.
• Promouen que els nens opinin i s’expressin.

Llavors els fills…
• Mostren bones habilitats socials.
• Tenen un bon autocontrol.
• Són autònoms i amb iniciativa.
• Són alegres y espontanis.
• Presenten una bona autoestima i un autoconcepte realista.
• Són responsables i amb bon rendiment acadèmic.
• Tenen pocs conflictes amb els pares i germans.

Com es pot ser més democràtic?
– Ser consistent amb les normes i límits que s’apliquen, les accions tenen conseqüències.
– Fomentar la comunicació i escoltar als fills, dóna’ls-hi temps perquè s’expliquin i que es
sentin escoltats.
– Explicar als fills perquè allò està malament i assegurar-se que ho entén i que entén les
conseqüències del que fa.
– Passar temps de qualitat amb els fills: jugar amb ells, involucrar-se en els seus
interessos.
– Ser afectuosos amb ells.
– No etiquetar als fills: ets dolent, ets un desastre… Allò dolent és el comportament.
– Reconèixer els seus sentiments perquè els identifiquin i es sentin compresos.
– Felicitar als fills sempre que facin les coses bé i ajudar-los a corregir les errades (tots
ens equivoquem i de les errades s’aprèn).
– No fer comparacions entre els germans ni amb altres nens.
– Ensenyar als nens i nenes a no mentir, a ser responsables de les seves accions i a
demanar disculpes.
– Els fills aprenen per imitació, i els pares són el seu primer exemple, i el més important.
– Deixar que els fills investiguin, sentin i s’equivoquin; el millor aprenentatge ve de la
pròpia experiència.
– No fer coses pels fills que ells siguin capaços de fer sols.
– Demanar responsabilitats (recollir el plat de la taula, vestir-se sols…) en funció de
l’edat.

Lda. Inma Chacón Delgado.
Psicòloga infanto-juvenil. PGS.
Núm. Col.: 18944.